Les cures són encara un espai de treball dividit per la meitat entre les cures formals i les informals, però tenen una realitat comuna, tant si és remunerat com si no, és exercit en la seva pràctica totalitat per dones. I encara més, 9 de cada 10 dones que treballen en l'economia de les cures són dones migrades. Per tant, la llei d’estrangeria juga un paper clau en la invisibilització i la precarització d’aquestes dones que a més estan subjectes a uns nivells de risc altíssims i poquíssim suport social i polític.

Des de les polítiques laborals ens cal establir itineraris que no tanquin portes a les dones en el camí cap a la seva regularització, capacitació i inserció. Encara no hem establert un itinerari solvent que condueixi a aquestes dones per un camí cap a la regularització de la seva situació, o en tot cas, el camí és llarguíssim.

L’acreditació de la professió d’auxiliar d’atenció a les persones en situació de dependència implica tenir una formació regularitzada a la qual no es pot accedir si no hi ha una situació de regularització administrativa i, per tant, els ens locals, sensibles a la problemàtica estableixen programes de “llars i cures” que formen a les dones per cuidar persones grans i en algunes ocasions inclús dona suport a la seva contractació per part de les famílies, però que continua relegant les dones a una contractació de serveis de neteja quan en realitat estan produint tasques de major valor.

És cert que és un primer pas, que permet a aquestes dones a regularitzar la seva situació, això no obstant, no els dona opcions de contractació en el mercat laboral, i en el cas que vulguin fer el salt, han de repetir la formació. Una formació que moltes no poden acabar precisament per la necessitat d’haver de treballar de forma continuada i alhora tenir cura de la seva pròpia família.

Ens cal posar-ho més fàcil. Ens ho diu la demanda social, la demografia i el mercat laboral. Per tant, fins quant tanta precarietat?

Mariona Homs i Alsina

Regidora d’Acció i Inclusió Social